La Rodoreda desconeguda: cinc revelacions de «La plaça del Diamant»
[Per l’Equip de Redacció]
El novembre de 2025 va tenir lloc la primera sessió del cicle literari Novel·les sobre Barcelona, impulsat per l’Escola d’Escriptura en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona.
La trobada, dedicada a La plaça del Diamant, va ser una experiència enriquidora i estimulant conduïda per la professora, investigadora i assagista Mònica Miró, que va oferir una lectura rigorosa i diferent d’una de les obres cabdals de la literatura catalana.
Partim de la base que La plaça del Diamant és més que una novel·la, és part del nostre imaginari col·lectiu. Gairebé tothom a Catalunya creu conèixer la història de la Natàlia —la Colometa— i els seus coloms. És una d’aquelles obres fundacionals de la nostra literatura, admirada i llegida per generacions, que s’ha convertit en un símbol d’una època i d’una ciutat.
Però mirem més enllà de la superfície: darrere de la crònica sentimental i la dama de les flors s’amaga una escriptora existencialista, tràgica i amb una voluntat de ferro per controlar la seva pròpia narrativa. La imatge popular que tenim de l’obra i de l’autora emmascara una realitat molt més complexa, fosca i radical.
En aquesta xerrada, Mònica Miró ens va revelar cinc descobriments sobre La plaça del Diamant que mai no ens van explicar. Cinc claus extretes d’una anàlisi profunda de la vida de Mercè Rodoreda i de la seva obra que ens fan rellegir aquest clàssic amb una altra mirada.
1. La ràbia de Rodoreda contra els seus crítics: la Colometa no era cap beneita
Una de les interpretacions que més irritava Mercè Rodoreda era la que titllava la seva protagonista —la Natàlia— de ximpleta o beneita. Per a l’autora, sentir allò era tan ofensiu com un insult a la seva pròpia mare; al cap i a la fi, era ella qui havia parit la Colometa.
L’anècdota més il·lustrativa d’aquesta ràbia va ocórrer durant una entrevista amb l’escriptor Baltasar Porcel. Quan ell li va preguntar directament si no creia que la Colometa era una mica beneita, Rodoreda es va sentir profundament ofesa. Per a ella, la Natàlia no era beneita, sinó innocent, i la seva capacitat de meravellar-se davant del món era un privilegi concedit als grans poetes.
No veia en ella una víctima passiva, sinó un personatge amb una resiliència profunda nascuda d’aquesta innocència; no és només una dona que pateix, sinó que és la protagonista, forta i moderna, d’una tragèdia existencial.
2. L’arma secreta de l’escriptora: els pròlegs com a manual d’instruccions
Frustrada perquè sentia que la crítica no entenia la complexitat i la radicalitat de la seva obra, Mercè Rodoreda va decidir prendre el control de la seva interpretació: ella mateixa indicaria als crítics com havien de llegir-la.
La seva arma secreta van ser els pròlegs. Va començar a escriure’ls per a les reedicions de les seves novel·les més importants —com Mirall trencat i, per descomptat, La plaça del diamant. Aquests textos no eren simples introduccions, sinó autèntics manuals d’instruccions on desmuntava tòpics i explicitava les seves intencions filosòfiques i literàries; estaven particularment adreçats a les crítiques femenines i feministes, que sentia que la interpretaven malament.
El pròleg de La plaça del diamant —escrit l’any 1982 per a una edició de “la Caixa”— és l’exemple perfecte. Vint anys després de la publicació original, va aprofitar l’oportunitat per deixar claríssim què pensava de la novel·la i rebatre les interpretacions que l’havien emprenyat. Va ser un acte de poder d’una autora que es negava a deixar la seva obra exclusivament en mans dels altres i reclamava, amb tota legitimitat, la seva autoritat interpretativa.
3. Més bosc que jardí: la Rodoreda fosca i tràgica
La imatge més estesa de Mercè Rodoreda és la de la dama entre flors, una escriptora delicada i elegant. Aquesta imatge, però, és una simplificació que amaga la seva veritable naturalesa: la foscor i l’existencialisme, la manifestació del seu profund sentiment tràgic de l’existència. La seva obra no és un jardí, sinó un bosc ple de ramificacions tràgiques.
Temes com la mort, la crueltat, la foscor i l’amputació són constants en la seva literatura i en la seva vida.
4. Una novel·la existencialista, no una crònica sobre Barcelona
Encara que La plaça del diamant transcorre en llocs i moments històrics perfectament reconeixibles —la Gràcia de la República, de la Guerra Civil i de la postguerra—, la intenció de Rodoreda no era escriure novel·la social ni una crònica de Barcelona.
A ella li interessava un altre tipus de temps, un de més profund: el temps interior. El seu objectiu era crear una obra kafkiana i dantesca, influïda directament per l’existencialisme de Sartre, el teatre de l’absurd, la poesia simbolista i decadentista francesa, i en diàleg amb les avantguardes europees.
Barcelona no és un simple escenari topogràfic, sinó un espai simbòlic, un mirall interior que es transforma al mateix ritme que la Natàlia: és lluminosa durant la il·lusió de la República, es torna asfixiant durant la submissió i la postguerra i, finalment, esdevé l’espai on ella pot exhalar un crit alliberador. La ciutat no és el mapa, sinó l’estat de l’ànima.
5. L’escriptora com a personatge: les màscares de Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda era plenament conscient de la seva imatge pública i va treballar activament per construir-la. Al llarg de la seva vida, va saber convertir-se en un personatge, adoptant diferents màscares segons el moment i la necessitat. Aquests emmascaraments eren una declaració d’intencions:
- La vampiressa: Les fotografies de joventut on imita les vampiresses del cinema mut mostren la seva fascinació per les dones fortes i misterioses, allunyades de l’ideal domèstic.
- La dona d’exili: L’hàbit de fumar, sempre present a les fotos de l’exili, no era només un vici, sinó una posada en escena, un símbol de la intel·lectual moderna i cosmopolita que volia ser.
- El retorn de l’escriptora: En tornar de l’exili, construeix una imatge d’autoritat. Es posa davant de periodistes com Porcel i afirma la seva posició com a una de les grans figures de la literatura catalana.
Però darrere d’aquesta imatge poderosa hi havia una vulnerabilitat palpable. La seva personalitat histriònica, la seva característica veu d’espinguet i un riure nerviós revelaven una certa inseguretat.
Aquesta construcció del personatge estava profundament lligada a la seva filosofia d’existencialista empedreïda. Per a ella, crear una imatge pròpia no era vanitat, sinó una forma de ser en el món, una manera d’afirmar la seva existència i la seva voluntat en un entorn que sovint li va ser hostil.
En definitiva, La plaça del diamant és, sense cap mena de dubte, una obra mestra. Però la seva fama ha eclipsat sovint la seva naturalesa més profunda: la d’una novel·la radicalment moderna, fosca, simbòlica i existencialista. Mercè Rodoreda no va escriure una simple crònica sentimental, sinó un descens als inferns d’una consciència i la seva lluita per reconstruir-se.