Es lloga cambra pròpia
[Per Jenn Díaz]
Es diu Judith Shakespeare i se la va inventar Virginia Woolf. Sí, al seu famosíssim —i no és per menys— assaig Una cambra pròpia, la Woolf, per defensar que una dona necessita una habitació pròpia i independència econòmica per escriure, es va inventar la germana de William. Volia demostrar així, amb la hipòtesi del que hauria passat amb la seva germana, que les dones no és que no tinguessin talent: és que no tenien les condicions materials necessàries per posar-se a escriure. El seu assaig no va ser l’únic que va escriure sobre aquesta qüestió: hi va tornar una vegada i una altra. No és estrany: el tema encara continua ben enredat; Virginia, em sap greu dir-t’ho, però encara estem encallades en aquest assumpte. Defensava que, per poder normalitzar l’existència d’escriptores al mateix nivell que els escriptors, fins i tot hauríem de tenir un bon grapat de males escriptores.
Van ser molts els intel·lectuals que van intentar portar-li la contrària, convençuts que si no hi havia més dones escriptores i les que hi havia no eren tan bones com els millors de la seva època, era senzillament perquè no donaven per a més. Per a aquestes qüestions sempre ha anat molt bé tenir una Virginia Woolf al teu temps: si ella pot ser brillant, vol dir que les dones ja poden assolir l’excel·lència. Si no tenim vint Woolfs però sí vint Shakespeares, minipunt per a l’equip dels nois. És una regla de tres bastant ridícula, però aquesta estretesa de mires encara arriba fins avui. Només cal posar la paraula meritocràcia sobre la taula per entendre que aquesta lògica continua ben viva. Perquè hi hagi escriptores bones i dolentes, mediocres i brillants, abans han d’existir unes condicions. Tot comença amb l’habitació pròpia i els diners, però la cosa no s’acaba aquí. També cal una genealogia —tenir qui imitar—, un bon coneixement de les obres escrites per altres abans que tu, cal una crítica literària que no descarti sistemàticament les dones, cal poder tenir experiències diverses, cal no tenir barrada l’entrada a universitats o tavernes, cal tenir un bon grup de col·legues amb qui fer ballar les pròpies idees, cal, ai! temps. Res de tot això tenien les dones al segle XX i les anteriors.
La pobra Judith Shakespeare no ho tenia gens fàcil, aquesta és la veritat. Virginia Woolf va suposar que, tot i que podia tenir la sensibilitat i la set d’aventura del seu germà William, no se li permetria desenvolupar-se igual. Començant per l’educació, que no li van permetre. El germà va poder estudiar; ella es va quedar a casa. La germana fa el mateix que totes les germanes, per més cognom que tinguin: aprendre a fer sus labores, que era el que figurava al llibre de família de les dones que no tenien una feina remunerada. No al llibre de família dels Shakespeare, sinó al de les nostres mares. També la podrien castigar per escriure o llegir, perquè no és apropiat que Judith faci coses prohibides per a les noies. El que sí que ha de fer, això sí, és casar-se. Com si fos un personatge de Louisa May Alcott, és clar que Judith voldria negar-s’hi. El que Judith vol és fer alguna cosa amb la seva vida, així que —era d’esperar— s’escapa. Fuig a Londres, com el seu germà. Londres no és gaire millor que una casa amb normes diferents per a germans i germanes, perquè a les dones tampoc no se les deixa entrar al teatre. Filla, Judith, també és que t’agraden unes coses… No m’allargo més: la Woolf fa que Judith se suïcidi. Tenia el talent del seu germà, podria haver estat una d’aquelles dones brillants que demostrarien que, si una pot, totes podem. Ni això no va poder ser: va ser, bàsicament, una desgraciada.
Em pregunto, doncs, què passaria avui amb Judith. He volgut portar la germana de Shakespeare al segle XXI per posar-me solemne, com ho va fer —amb molt més talent, no m’enganyo— Virginia Woolf temps enrere. Me la imagino soltera, perquè ara ja podem ser solteres. Me la imagino sense fills. Imaginaré una Judith Shakespeare molt moderna, molt del seu temps, per no fer trampes. No, Woolf: no la carregaré amb un matrimoni desigual en què el gandul del seu marit no sigui capaç d’anticipar ni una sola de les tasques de la llar; tampoc la tindré tot el dia amunt i avall, d’aquí cap allà, portant criatures a metges i escoles. Ni tan sols me la imaginaré pobra, perquè vegis. Imaginaré un somni de dona: cishetero, blanca, amb els papers en regla perquè l’ICE ni tan sols li despentini el serrell, amb una formació normaleta —vinga, Judith, et dono una carrera de lletres—, sense cap patologia i de classe mitjana.
Què passa amb tu, Judith? Ho sento, estimada. És cert que no t’hauràs de suïcidar. Ara bé, et tocarà empassar-te un munt de suplements literaris en format coral: les escriptores i la maternitat, les escriptores i la nova ruralitat, les escriptores i el divorci, les escriptores i la precarietat, les escriptores i l’amistat. Després et preguntaran mil vegades pels teus personatges femenins. Potser en alguna ressenya es referiran al teu aspecte físic: mira que no t’he posat cap tret poc normatiu perquè no destaquis, però de sobte això pot esdevenir important en la crítica que facin del teu llibre: em sap greu. Ja veuràs com sempre hauràs de posicionar-te sobre el feminisme —si més no, envoltar-te de les seves idees, si no vols que et posin entre les histèriques— i sobre qüestions que tinguin a veure amb la dona. El mes de març et programaran en un munt de biblioteques i actes públics. Judith, t’aviso: et llegiran sobretot dones. Et llegiran alguns col·legues de professió. Als lectors, espera’ls amb bata, per no agafar fred, perquè la reciprocitat lectora no passa pel seu millor moment. Si et poses a fer de professora d’escriptura, accepta que els aspirants a escriptor se sentiran intimidats per les teves correccions, i no se t’acudeixi parlar-los de perspectiva de gènere, cultura de la violació o estereotips: quina tia, com goses censurar les seves magnífiques obres. No et vull espantar, però hauràs de rellogar la teva habitació pròpia. La cosa està molt malament, noia. Però mira el costat positiu: no acabaràs morta a Londres. Canvia aquesta cara, dona, si hem avançat moltíssim.
