Escriure després de matar: de la Segona Guerra Mundial a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu
[Per Pau Pérez]
Els Estats Units compten amb la xarxa de formació d’escriptors més gran del món. Arreu del país s’imparteixen cinc-cents graus i més de dos-cents màsters en escriptura creativa. Si hi sumem les escoles d’escriptura no universitàries, com ara la Gotham Writers Workshop —la més gran del món, amb més de sis mil alumnes—, el resultat és una xifra aclaparadora d’aspirants a novel·lista, contista o poeta que es preparen en una aula.
Aquest volum de programes d’escriptura no és el fruit d’una lenta acumulació, sinó d’un esclat. El seu impuls fonamental va ser el final de la Segona Guerra Mundial i el retorn dels veterans del front. El 1944, amb Alemanya a un pas de la derrota, el govern de Franklin D. Roosevelt va promulgar la llei coneguda com a G.I. Bill, destinada a reintegrar milions de soldats a la vida civil. A més de préstecs hipotecaris i ajudes per desocupació, la llei cobria el cost de la matrícula universitària (aleshores, com ara, altíssim) i les despeses associades: llibres, allotjament i manutenció. Vuit milions d’excombatents es van acollir a aquests beneficis educatius, fet que va multiplicar la població universitària del país.
Les universitats es van haver d’adaptar a una demanda gegantina: van obrir nous departaments i les facultats d’humanitats es van poblar d’excombatents. Entre els veterans n’hi havia molts que necessitaven explicar el seu calvari de sang i obusos al Pacífic o a Europa, i d’altres que necessitaven oblidar-lo escrivint sobre qualsevol altra cosa. I van trobar on fer-ho: la G.I. Bill no va inventar els tallers d’escriptura, però va crear la universitat de masses en què es van poder formalitzar i multiplicar. Alguns d’aquells soldats havien començat a escriure al front, en llibretes d’espiral, durant nits d’insomni o sota el foc de morter. Ara podien continuar aquells relats amb la supervisió d’un professor expert.
Van ser els mateixos veterans qui van batejar la llei com a G.I., una abreviatura utilitzada des de la Primera Guerra Mundial per designar el material militar —des de cantimplores fins a municions— i que ara també designava les matrícules universitàries. Aquells homes, majoritàriament de famílies humils, que havien vist morir tant i havien matat tant, mai no haurien imaginat que accedirien a l’educació superior.
Què els portava a escriure després de tanta ordre cega, de tant de pànic a la gola, de tanta espera en suspens, de tanta mort administrada amb fredor? Què es podia recompondre mitjançant l’escriptura? Potser la majoria no tenia l’ambició de publicar i emprendre una carrera literària. Potser només pretenien tornar a ser qui havien estat abans de tant d’horror.
Entre els molts veterans que van recórrer a l’escriptura, un dels que acabaria destacant —i molt— va ser Joseph Heller, autor de Catch-22 (Trampa-22). Heller havia participat en 60 missions de combat sobre Itàlia i França en un bombarder B-25, i va tornar als EUA tan condecorat com horroritzat pel que havia viscut. Gràcies a la G.I. Bill va poder estudiar a les universitats de Nova York, Colúmbia i Oxford, i convertir-se més tard en escriptor. El 1961 va publicar Catch-22, una de les millors sàtires antibel·licistes de la història de la literatura, que va esdevenir un llibre de culte durant la guerra del Vietnam. L’expressió que ell va inventar per titular la novel·la es va universalitzar i va entrar als diccionaris per anomenar una situació paradoxal de la qual no es pot escapar a causa de regles contradictòries. Que una novel·la de la qualitat de la de Heller fos, en part, fruit tardà de la G.I. Bill ja és prou motiu per aplaudir la llei. Però hi va haver molt més.
El model de Màster en Belles Arts (MFA), amb el taller d’escriptura com a eix, es va estendre aviat per tot el país i d’allà a la resta del món. Des d’aleshores, el rastre de la G.I. Bill ha deixat la seva empremta en la formació de nombrosos escriptors de renom. Als anys vuitanta, la Gran Bretanya va importar el format, i ja hi ha un graduat de Master of Arts britànic que ha obtingut el Premi Nobel de Literatura: l’extraordinari novel·lista i contista Kazuo Ishiguro.
En última instància, les escoles d’escriptura de l’Europa continental, i entre elles l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, són també una herència d’aquell moment. Dolors Millat, fundadora d’Aula de Lletres —la primera escola d’escriptura de Catalunya, antecedent directe de la de l’Ateneu—, va ser a principis dels anys 90 a l’Amèrica del Nord estudiant com s’hi impartien les classes. El model d’ensenyament que es va expandir amb la G.I. Bill se segueix avui en escoles i facultats de tota Europa. El seu origen no està vinculat ni a les elits culturals ni a les econòmiques —suposant que no siguin les mateixes—, sinó a una necessitat social de masses: escriure després de matar.
