Quaderns blaus al novè cercle
[Per Pau Pérez]
Illa de Lesbos, 2019. El camp de refugiats de Mòria, amb capacitat per a tres mil persones, n’allotja quinze mil. Dues mil són dones, la majoria soles o amb filles i fills petits. Algunes maldormen a les instal·lacions amuntegades; d’altres, als olivars que les envolten, en una ampliació caòtica que anomenen “la jungla”. La il·luminació és escassa. La vigilància, nul·la. A partir de mitja tarda, moltes no beuen aigua per por de ser violades si van al bany. La sarna i les infeccions respiratòries s’hi propaguen. Les crisis d’ansietat i les autolesions, també. Mòria és, segons Human Rights Watch, l’infern a la terra. Per a les dones, el novè cercle.
Com una mena de Virgili, Maria Tzavara, coordinadora a Lesbos de Diotima —una ONG grega centrada en la violència de gènere—, organitza reunions informatives sobre procediments d’asil. En una d’aquestes reunions observa una dona que pren notes febrilment. No ho solen fer, i no pot apartar-ne la mirada. En acabar la trobada, s’hi acosta i li pregunta per què escriu tant. Ella li respon amb moltes raons amuntegant-se-li als ulls, però només diu: “per no oblidar res”. La Maria entén que a Lesbos tot és volàtil: la informació, les normes d’asil, les pertinences, la salut mental, la integritat física, la identitat. Aquelles dones només disposen de la memòria per intentar sobreviure. I els proposa d’escriure no només les paraules dels assessors legals, sinó les seves pròpies.
A mitjan juny, el taller d’escriptura de Mòria es va posar en marxa en un contenidor de mercaderies de parets de xapa corrugada, incapaces de protegir de la calor i del brogit de les cues del menjar del camp. Les participants eren quinze dones francòfones del Camerun i el Congo, víctimes de la violència de gènere. Es tractava, naturalment, d’un espai no mixt, on podien parlar sobre les agressions que havien patit sense la presència dels iguals dels seus agressors. Aquella frontera era més necessària que qualsevol altre aïllament.
És clar que el taller no vivia al marge del camp. Un dia, totes les participants hi van anar de dol. Hores abans, una pastera havia naufragat a poca distància de la costa i diverses persones s’havien negat; entre elles, una dona que algunes havien conegut a Turquia. Aquell dia van escriure sense fre sobre monstres marins i sobre el desig de saber nedar per no tenir por.
Buscant la manera de conjurar-la, Maria Tzavara els va proposar exercicis per recuperar la sensació de tenir el control. Enfront de l’escriptor privilegiat i fatu, que afirma no decidir què passa en el seu relat ni què fan els seus personatges, aquelles dones, que havien estat peons en mans de les guerres, la fam, la violència patriarcal i el mar, necessitaven decidir què escriurien, quin seria el plantejament, el nus i el desenllaç de les seves històries. La Maria els va proposar que versionessin en to còmic una història de terror que els haguessin explicat de petites. Una carta al seu jo futur fora de Lesbos. Un autoretrat on no aparegués la seva situació administrativa. Una llista de frases amb una de les paraules que més temien: mar.
La lectura dels textos era compartida i generava vincles enmig d’aquella apoteosi blava i blanca del desarrelament. Aquella nova confiança va portar el que ningú esperava. Després de les sessions, algunes dones acceptaven la visita a la capital de l’illa que la Maria els proposava des de feia temps. D’altres —i la Maria va pensar que no hi havia paraules al món per expressar el que això significava— se n’anaven juntes a nedar. Moltes deien que escrivien a la nit, en el silenci trencadís del camp, a la llum incerta d’un mòbil. En despertar-se, les sorprenien records que creien perduts.
Els exercicis van traspassar la frontera dels quaderns blaus que la Maria els havia lliurat. Es van publicar com a text col·lectiu, preservant l’anonimat que van exigir les dones per no patir represàlies dels seus agressors o de les autoritats del seu país. Pousse pion —Empeny el peó— es va presentar a Mitilene, la capital de Lesbos, a Art&Book, una llibreria valenta que, com els vuitanta assistents, es va enfrontar cara a cara a la xenofòbia asfixiant del moment. Amb els pseudònims de Kameni, Sama, Nael, Cheryl, Princesse i Antoinette, les refugiades —ara autores, sempre dones— van llegir en francès i algú ho va traduir al grec. En el seu llibre deien: «Quan tot passi, riuré amb totes les meves forces i, només aleshores, sabré que encara soc viva». Després de molt de temps, elles havien empès el peó.
